2023

2023

• Nom científic: Luehea divaricata
• Nom comú: Assotacavalls
• Origen: Brasil
• Descripció: Arbre que supera els 20 metres d’alçada, amb una copa esfèrica i frondosa. Les fulles mesuren uns 8 centímetres de llarg per cinc d’amplada, tenen el marge serrat i la pilositat del revers és de color daurat. Les flors creixen a la base de les fulles, tenen cinc pètals de color rosat i plegats cap a la base.

  La seva fusta és usada en la fabricació de mobles, canoes i en la construcció, així com en la fabricació de paper. Les tiges joves, llargues i flexibles, s’han emprat per elaborar fuets de cavalleria, d’aquí el seu nom comú.

• Nom científic: Drimia maritima
• Nom comú: Ceba marina
• Descripció: La ceba marina és una planta amb un gran bulb, semblant a una ceba, amb la presència de fulles de tardor a primavera. Amb la calor i sequera de l’estiu, les seves fulles s’assequen i la planta genera una llarga vara amb més de 40 flors. Les seves flors són blanques, amb sis pètals i si us fixeu en els estams, veureu que aquests tenen una forma triangular amb la base eixamplada.

  Trobareu aquesta espècie a la zona de les plantes tòxiques del segon jardí. Des d’antic s’han utilitzat dosis molt petites en fàrmacs per la insuficiència cardíaca, com a tònic, diürètic i en altres àmbits com a insecticida.

• Nom científic: Nerium oleander
• Nom comú: Baladre
• Descripció: El baladre és un arbust mediterrani que creix de manera natural en les riberes i barrancs humits, molt sovint secs a l’estiu. Aquest arbust pot arribar als 4 metres d’alçada i és fàcil de reconèixer per les seves fulles llargues i estretes, dures i de color verd fosc que ens podria recordar a les fulles de l’olivera. Les seves flors fan entre 3 i 5 centímetres i poden ser de color vermell, rosa o blanc. Un cop floreix, omplen la planta de color.

  El baladre és una espècie molt usada en jardineria, i sovint la trobem plantada en zones enjardinades, parcs i als vorals de les carreteres i autopistes. Tot i això, totes les parts de la planta, especialment les flors, són tòxiques principalment per la presència de la substància oleandrina en la seva composició.
  La podreu trobar distribuïda en diferents zones del Jardí, però on més llueix és al tercer jardí, on rep més influència del Mediterrani.

• Nom científic: Achillea maritima
• Nom comú: Perlina blanca
• Origen: Europa
• Descripció: La perlina blanca és una planta de les dunes de platja que podem trobar arreu de les costes de la península Ibèrica. Forma una petita mata amb tiges ascendents acabades amb les flors grogues. Tota la planta està recoberta de pèls llargs i blancs que li donen un aspecte blanc i cotonós.

  Achillea maritima és una espècie considerada en Perill per la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN). Des de fa un parell d’anys, el Jardí Botànic Marimurtra du a terme un projecte de recuperació i replantació d’aquest tàxon. Per a tal propòsit, al tercer jardí, vora el penya-segat, es va crear un espai de duna amb sorra de platja per tal de poder augmentar les poblacions i els individus al Jardí. Un cop les plantes són vigoroses, aquestes es tornen a plantar a les costes catalanes per tal d’augmentar i consolidar les poblacions naturals.

• Nom científic: Campanula medium
• Nom comú: Fanalets
• Origen: Mediterrani
• Floració: juny
• Descripció: El gènere Campanula és fàcil de reconèixer per les seves flors grans i de pètals soldats, generalment de color blau i amb forma de campana. A la península Ibèrica hi ha 26 espècies i algunes d’elles com els Fanalets són plantes que també podem trobar en jardins i testos.

  La seva bellesa i grandària va fer que al segle XVII era ja una espècie força cultivada al Regne Unit i coneguda popularment com a “Campanes de Coventry” i que a partir del segle XIX ja la trobem referida com a “Campanes de Canterbury”.
  El seu hàbitat són les rocalles i els espais assolellats, amb poques espècies al voltant que li puguin fer ombra i poder florir al segon any de germinar la llavor. Trobareu alguns exemplars d’aquesta espècie en floració a la rocalla del tercer jardí, sota l’estany dels nenúfars.

• Nom científic: Antirrhinum majus
• Nom comú: Conillets
• Origen: Europa
• Floració: maig
• Descripció: Els conillets és una planta ruderal típica de marges de camins i prats que podem trobar arreu del nostre territori. Aquesta planta presenta una única tija amb les fulles a la primera meitat inferior i amb la inflorescència en espiga al capdamunt. Destaca principalment per les seves flors, grans i rosades, i per com la gent ha trobat en ella un joc d’infants: Les flors dels conillets reben aquest nom, ja que els pètals deixen un espai obert per on els insectes aniran a visitar la flor i aconseguiran el nèctar amb forma de dues dents de conill. A més, si amb compte pressionem el lateral de la flor, veurem com aquesta s’obre de cop, talment com si fos una boca, i ens ensenya els estams i el pistil, recordant també la llengua. D’aquí a que els noms populars que rep facin referència a aquest joc: boca de dragón en castellà, snapdragon en anglès, bocca di leone en italià o guoule de loup en francès, entre d’altres.

  Trobareu en el segon jardí, baix la pujada del Japó, un parterre ben florit amb algunes varietats i flors de diferents colors. Tanmateix, us convidem a tenir els ulls ben oberts, ja que al llarg de tot el jardí podreu trobar també aquesta planta amagada entre la vegetació.

• Nom científic: Zantedeschia aethiopica
• Nom comú: Lliri d’aigua
• Origen: Sud Àfrica
• Floració: arbil
• Descripció: El Lliri d’aigua és una planta originària de Sud Àfrica i és considerada la flor nacional d’Etiòpia. Aquesta planta de caràcter herbaci, presenta una tija subterrània (rizoma) que va creixent i d’ella en neixen les rosetes de fulles amb la seva flor blanca tan bonica. Ara bé, la seva flor és en realitat un conjunt de flors amb una característica molt curiosa: El gran pètal blanc que envolta la inflorescència groga és en realitat una bràctea, una fulla modificada que en aquest cas fa la funció del pètal. Del centre d’aquesta bràctea, en sorgeix una estructura cilíndrica de color groc, la qual si observem de ben a la vora, veurem que està repleta de petites floretes, i per tant aquesta estructura la podem definir com una tija carregada de flors, on botànicament es coneix com inflorescència en espàdix. És, per tant, la flor que a priori veiem del Lliri d’aigua, una inflorescència ben particular!

  Els usos principals del Lliri d’aigua són els ornamentals en floristeria i com a planta de jardí. Tota la planta presenta toxicitat i la seva saba pot resultar irritant en contacte amb la pell. Podeu trobar aquest exemplar al segon jardí, a la baixada del pou en direcció a la Bellaombra. A casa nostra, també tenim algunes espècies de la mateixa família i que comparteixen la mateixa inflorescència, com seria el cas de la Sarriassa (Arum italicum).

• Nom científic: Hardenbergia violacea
• Nom comú: Pesolera lila
• Origen: Austràlia
• Floració: març
• Descripció: Planta enredadora que pot arribar a superar els 2 metres d’alçada. Les seves fulles obolanceolades són presents durant tot l’any, i és a partir de febrer quan comença a florir i desplega tot el seu encant. Produeix raïms pènduls de flors carregats de petites floretes liloses que si les observem de ben a prop, veurem com aquestes sembla que dibuixin una cara amb dos ulls i un nas ben gros. Les flors papilionades de la família de les fabàcies, com el cas de H. violacea, tenen un pètal molt gran a la part superior i quatre de petits a la part inferior, dos dels quals donarien forma a aquest nas caricaturesc.
  

  H. violacea és una de les plantes que més destaca aquest mes, en el qual els insectes comencen a despertar del fred de l’hivern i buscaran aquestes primeres plantes que s’han atrevit a florir a inicis d’any.
  Aquesta planta és un endemisme d’Austràlia, una planta que només creix de manera natural en aquesta illa, i podreu trobar-la al Jardí Botànic Marimurtra a diferents parts, de les quals destaquem l’exemplar que creix sota l’olivera en la pujada a l’estany del 3r Jardí.

• Nom científic: Podocarpus neriifolius
• Nom comú: Podocarp
• Origen: Indonèsia
• Fructificació: estiu – hivern
• Descripció: El podocarp és un arbre molt ramificat que pot arribar als 25 metres d’alçada. Les seves fulles linears, llargues i estretes, són dures i d’un color verd fosc brillant. La seva fusta és apreciada en ebenisteria a Indonèsia i presenta una escorça que amb el temps es va pelant. Podocarpus neriifolius és del mateix ordre que els xiprers o el ginebró, i és del grup de les plantes amb llavor nua: les gimnospermes. 

  Podocarpus neriifolius no fa un fruit vertader, com el cas de les pomeres o els cirerers on trobem les seves llavors dins d’un teixit carnós i dolç que anomenem fruita, sinó que una vegada la flor ha estat fecundada, genera la llavor “nua”, sense cap coberta carnosa al seu voltant. Ara bé, el peduncle de la flor, la tija que sustenta la flor de la branca, es torna carnós una vegada la flor és pol·linitzada, elaborant així un “fals fruit” que amb el seu color vermellós atrau molts ocells que se’l mengen com si fos una llaminadura i transporten les llavors cap a nous indrets.
  Trobareu aquest exemplar ara amb fruit al segon jardí, just passada la zona de l’etnobotànica i per sota dels bambús. Al seu costat hi ha plantat un altre exemplar de l’espècie Podocarpus latifolius, i en aquest cas originari de la península del Cap, a Sud Àfrica.

   

• • Nom científic: Pinus halepensis
  • Nom comú: Pi blanc
  • Origen: Mediterrani
  • Floració: primavera
  • Descripció: Probablement, el pi blanc és un dels arbres més característics de la costa del nostre territori. Fàcil de reconèixer pel color platejat de les seves branques joves, les fulles aciculars en forma d’agulla i unes pinyes còniques que presenten pecíol, una petita tija que les separa de la branca principal i que diferencia aquesta espècie de la resta de pins on la pinya creix directament del tronc.
    Aquest mes però, volem fer una ullada al pi de la plaça de Lloret, al costat del mirador de la caseta dels guardes. Buscant entre les branques que creixen cap al mar, trobareu una bola compacta de fulles, branques i pinyes, la qual destaca pel seu volum i un color més lluent de les fulles. Aquesta malformació de la branca és produïda pel plasmidi Candidatus Phytoplasma pini, el qual produeix aquest creixement desmesurat de la branca en el punt on infecta l’arbre. Aquesta formació se la coneix popularment com a niu o granera de bruixa, i és habitual trobar-la en pins o altres espècies d’arbres. Les pinyes que produeix el pi blanc en aquesta àrea fan llavors viables que al germinar donaran lloc a un pi blanc de creixement més lent. L’arbre no es troba afectat per la infecció del plasmidi, i és en la zona on entra en contacte amb el pi la que presenta aquests nius de bruixa.