2023

Scientific name: Campanula medium
Origin: Mediterranean
Flowering: june
Description: The genus Campanula is easily recognized by its large flowers with welded petals, usually blue in color and bell-shaped. In the Iberian Peninsula there are 26 species and some of them like the Canterbury bells are plants that can also be found in gardens and pots. Its beauty and size meant that in the 17th century it was already quite a cultivated species in the United Kingdom and popularly known as “Coventry Bells” and that from the 19th century we already find it referred to as “Canterbury Bells”.

Scientific name: Antirrhinum majus
Common name: Snapdragon
Origin: Europe
Blooming: may
Description: This ruderal plant is typical of roadsides and meadows that we can find in any part of our territory. This plant has a single stem with the leaves in the lower first half and the inflorescence spike at the top. It stands out mainly for the flowers, big and pink, and how people have found it child’s play: The petals of the flowers leave an open space through which insects will visit the flower and get the nectar shaped like two teeth of rabbitIn addition, if we carefully press the side of the flower, we will see how it suddenly opens, as if it were a mouth, and shows us the stamens and the pistil, also remembering the tongue. Hence the popular names it receives refer to this game: boca de drac in Spanish, snapdragon in English, bocca di leone in Italian or guoule de loup in French, among others.
You will find in the second garden, under the rise of Japan, a well-blooming flower bed with some varieties and flowers of different colors. However, we invite you to keep your eyes open, as throughout the garden you can also find this plant hidden among the vegetation.

Nom científic: Zantedeschia aethiopica
Nom comú: Lliri d’aigua
Origen: Sud Àfrica
Floració: arbil
Descripció: El Lliri d’aigua és una planta originària de Sud Àfrica i és considerada la flor nacional d’Etiòpia. Aquesta planta de caràcter herbaci, presenta una tija subterrània (rizoma) que va creixent i d’ella en neixen les rosetes de fulles amb la seva flor blanca tan bonica. Ara bé, la seva flor és en realitat un conjunt de flors amb una característica molt curiosa: El gran pètal blanc que envolta la inflorescència groga és en realitat una bràctea, una fulla modificada que en aquest cas fa la funció del pètal. Del centre d’aquesta bràctea, en sorgeix una estructura cilíndrica de color groc, la qual si observem de ben a la vora, veurem que està repleta de petites floretes, i per tant aquesta estructura la podem definir com una tija carregada de flors, on botànicament es coneix com inflorescència en espàdix. És, per tant, la flor que a priori veiem del Lliri d’aigua, una inflorescència ben particular!
Els usos principals del Lliri d’aigua són els ornamentals en floristeria i com a planta de jardí. Tota la planta presenta toxicitat i la seva saba pot resultar irritant en contacte amb la pell. Podeu trobar aquest exemplar al segon jardí, a la baixada del pou en direcció a la Bellaombra. A casa nostra, també tenim algunes espècies de la mateixa família i que comparteixen la mateixa inflorescència, com seria el cas de la Sarriassa (Arum italicum).

Nom científic: Hardenbergia violacea
Nom comú: Pesolera lila
Origen: Austràlia
Floració: març
Descripció: Planta enredadora que pot arribar a superar els 2 metres d’alçada. Les seves fulles obolanceolades són presents durant tot l’any, i és a partir de febrer quan comença a florir i desplega tot el seu encant. Produeix raïms pènduls de flors carregats de petites floretes liloses que si les observem de ben a prop, veurem com aquestes sembla que dibuixin una cara amb dos ulls i un nas ben gros. Les flors papilionades de la família de les fabàcies, com el cas de H. violacea, tenen un pètal molt gran a la part superior i quatre de petits a la part inferior, dos dels quals donarien forma a aquest nas caricaturesc.

H. violacea és una de les plantes que més destaca aquest mes, en el qual els insectes comencen a despertar del fred de l’hivern i buscaran aquestes primeres plantes que s’han atrevit a florir a inicis d’any.
Aquesta planta és un endemisme d’Austràlia, una planta que només creix de manera natural en aquesta illa, i podreu trobar-la al Jardí Botànic Marimurtra a diferents parts, de les quals destaquem l’exemplar que creix sota l’olivera en la pujada a l’estany del 3r Jardí.

Nom científic: Podocarpus neriifolius
Nom comú: Podocarp
Origen: Indonèsia
Fructificació: estiu – hivern
Descripció: El podocarp és un arbre molt ramificat que pot arribar als 25 metres d’alçada. Les seves fulles linears, llargues i estretes, són dures i d’un color verd fosc brillant. La seva fusta és apreciada en ebenisteria a Indonèsia i presenta una escorça que amb el temps es va pelant. Podocarpus neriifolius és del mateix ordre que els xiprers o el ginebró, i és del grup de les plantes amb llavor nua: les gimnospermes.Podocarpus neriifolius no fa un fruit vertader, com el cas de les pomeres o els cirerers on trobem les seves llavors dins d’un teixit carnós i dolç que anomenem fruita, sinó que una vegada la flor ha estat fecundada, genera la llavor “nua”, sense cap coberta carnosa al seu voltant. Ara bé, el peduncle de la flor, la tija que sustenta la flor de la branca, es torna carnós una vegada la flor és pol·linitzada, elaborant així un “fals fruit” que amb el seu color vermellós atrau molts ocells que se’l mengen com si fos una llaminadura i transporten les llavors cap a nous indrets.
Trobareu aquest exemplar ara amb fruit al segon jardí, just passada la zona de l’etnobotànica i per sota dels bambús. Al seu costat hi ha plantat un altre exemplar de l’espècie Podocarpus latifolius, i en aquest cas originari de la península del Cap, a Sud Àfrica.

Nom científic: Pinus halepensis
Nom comú: Pi blanc
Origen: Mediterrani
Floració: primavera
Descripció: Probablement, el pi blanc és un dels arbres més característics de la costa del nostre territori. Fàcil de reconèixer pel color platejat de les seves branques joves, les fulles aciculars en forma d’agulla i unes pinyes còniques que presenten pecíol, una petita tija que les separa de la branca principal i que diferencia aquesta espècie de la resta de pins on la pinya creix directament del tronc.
Aquest mes però, volem fer una ullada al pi de la plaça de Lloret, al costat del mirador de la caseta dels guardes. Buscant entre les branques que creixen cap al mar, trobareu una bola compacta de fulles, branques i pinyes, la qual destaca pel seu volum i un color més lluent de les fulles. Aquesta malformació de la branca és produïda pel plasmidi Candidatus Phytoplasma pini, el qual produeix aquest creixement desmesurat de la branca en el punt on infecta l’arbre. Aquesta formació se la coneix popularment com a niu o granera de bruixa, i és habitual trobar-la en pins o altres espècies d’arbres. Les pinyes que produeix el pi blanc en aquesta àrea fan llavors viables que al germinar donaran lloc a un pi blanc de creixement més lent. L’arbre no es troba afectat per la infecció del plasmidi, i és en la zona on entra en contacte amb el pi la que presenta aquests nius de bruixa.