Christopher’s corner
En aquesta secció web, Marimurtra serveix de canal divulgatiu entre el coneixement i experiència vital de Christopher Witty i el lector, especialment, per donar a conèixer la flora silvestre del Nepal amb el propòsit de fomentar l’interès al món de la botànica.
Christopher Witty és membre del patronat de la Fundació Privada Carl Faust, gestora del Jardí Botànic Marimurtra, i fa més de 50 anys que fotografia flors silvestres in situ arreu del món. Però la seva obra es centra, principalment en el Montseny (on hi resideix), el Pirineu i les serres del sud de Màlaga i Cadis.
Amant de la muntanya i la natura, Christopher ha fet sis viatges al Nepal entre l’abril i el juliol i ha fotografiat moltes flors des de 1.500 metres fins a 5.400 metres d’altitud. Atret primer per la belessa de la natura, ha après al llarg de la seva trajectòria el paper vital que exerceixen les plantes en relació amb el benestar del planeta i al propi ésser humà.
El principal motor del Jardí Botànic Marimurtra és la ciència. Tot i que C. Witty no és científic, entén que sense l’entesa i el suport del públic no hi pot haver ciència. Per això, ha desenvolupat una tasca divulgativa al llarg dels anys, amb excursions guiades, xerrades i exposicions fotogràfiques de la flora que ha fotografiat; i tot plegat amb l’objectiu de transmetre la seva passió per la natura, de fomentar l’interès en la botànica i de fer prendre constància.
Nepal és una mena de rectangle inclinat d’uns 880 quilòmetres de llarg i entre 100 i 200 quilòmetres d’amplada, amb la Xina a la frontera del nord, i l’Índia al sud, est i oest. Al nord es troben vuit muntanyes de més de 8.000 metres, mentre que a poc més de 100 quilòmetres al sud ens trobem per sota dels 1.000 metres. La varietat del clima és gairebé infinita i, per tant, ho és també la seva flora.
Aquesta secció se centrarà a donar a conèixer la flora silvestre fotografiada per Christopher Witty en diferents zones del Nepal.
Sabia i Potentilla, flors de l'Himàlaia
En aquesta nova entrega, en Christopher ens presenta dues plantes de l’Àsia oriental, ambdues limitades a aquesta regió del món, igual que tota la família de les Sabiaceae.
Sabiaceae – Sabia campanulata
3.000 m · maig de 2001 · Nepal central
Es tracta d’una planta enfiladissa amb unes fulles precioses i unes flors petites en forma de campana. Aquesta combinació va permetre al Christopher fer una de les seves fotografies preferides. Com tota la seva família, les Sabiaceae, la seva distribució es limita al sud-est asiàtic.
Rosaceae – Potentilla atrosanguinea
4.000 m · juny de 1992 · camp base de l’Annapurna, Nepal central
Aquesta bonica Potentilla creix a l’Himàlaia i s’estén fins al centre-sud de la Xina i Myanmar. La majoria de les flors d’aquest gènere són grogues o blanques, però com suggereix el nom d’aquesta espècie, també poden ser de color vermell sang o taronja, com en aquest cas.
La fotografia va ser presa en un lloc molt especial durant la primera visita del Christopher al Nepal, amb la paret sud de l’Annapurna de fons, a més de 4.000 metres d’altitud. Cal destacar que el gènere Potentilla pot arribar a créixer als 8.000 metres d’altitud.
Una orquídia terrestre i una flor estranya
Una orquídia terrestre i una flor estranya que de vegades s’hi confon. Són el motiu de pujar a un avió cap a llocs llunyans i de caminar amunt i avall, lluny i ample.
Calanthe tricarinata (Orchidaceae)
2.700 m · maig de 1994 · Nepal central, Langtang.
Trobada a la vora d’un bosc l’últim dia d’un trekking cap a la preciosa vall de Langtang, aquest gènere, amb 277 espècies —13 d’elles presents al Nepal—, es distribueix per Centreamèrica, el sud d’Àsia, el sud de l’Àfrica i l’est d’Austràlia, però no és present a Europa.
El color marró clar del llavi és de vegades una mica més fosc o fins i tot porpra. Aquest exemplar feia només uns 20 cm d’alçada, però en una altra zona molt més humida se’n va observar un de gairebé 60 cm, massa fosc per poder ser fotografiat.
Roscoea sp. (Zingiberaceae)
3.000 m · juny de 2001 · Nepal central
Només 25 espècies, des del Pakistan cap a l’est, a través de l’Himàlaia i el Tibet fins al sud de la Xina, i tan sols 10 al Nepal. Tot i això, és difícil distingir les espècies concretes, i podria ser que aquests dos exemplars fossin en realitat el mateix.
Val la pena consultar aquest gènere, Roscoea, per exemple a la Viquipèdia. Els pètals no són pètals normals i, com s’ha esmentat abans, algunes persones pensen d’entrada que es tracta d’una orquídia, Christopher inclòs. Tota la família del gingebre és tropical i ben coneguda per les seves plantes aromàtiques, com la cúrcuma, el cardamom i, per descomptat, el gingebre.
Pedicularis i Corydalis, riquesa asiàtica
En Christopher reflexiona sobre dos gèneres poc coneguts a casa nostra però amb una gran riquesa d’espècies al món, sobretot a l’Àsia oriental. El gènere Pedicularis compta amb unes 680 espècies, de les quals més de 250 són endèmiques de la Xina. A la península Ibèrica, en canvi, només se’n coneixen una dotzena i algunes subespècies. De manera semblant, el gènere Corydalis té unes 540 espècies arreu del món, però a la nostra península només n’hi ha tres.
Tot i això, en sortides de proximitat, Christopher ha fotografiat Pedicularis comosa i Corydalis solida al Montseny, així com P. rosea als Pirineus. Durant les poques setmanes acumulades al Nepal, ha arribat a retratar 16 de les 86 espècies de Pedicularis i 8 de les 50 espècies de Corydalis que hi creixen.
En una sortida a 3.000 metres d’altitud, va observar Pedicularis longifolia var. *tubiformis_ (família Orobanchaceae), una planta hemiparasitària que viu en zones humides prop de la frontera tibetana, sovint acompanyada de Primula tibetica. Es reconeix pel llarg tub de la corol·la, amb el llavi superior corbat cap avall sobre el llavi inferior més ample, i pot créixer fins als 20 cm, amb fulles multilobulades al llarg de la tija.
Molt més amunt, a 4.400 metres a la zona de Phedi, va trobar Corydalis latiflora (família Papaveraceae). Malgrat pertànyer avui a la mateixa família que les roselles, la seva aparença és molt diferent. Aquest gènere, juntament amb Fumaria, havia tingut antigament la seva pròpia família, Fumariaceae. Les flors, petites i delicades, només fan uns 18 mm de llarg i aporten un toc de color al paisatge rocós, sovint mig amagades del vent i del fred.
Espècies de muntanya de l’Àsia oriental: Thymus linearis i Ajuga lupulina
Tot i que els gèneres Thymus i Ajuga són ben coneguts a Europa —amb les seves representatives populars com la farigola i la búgula—, en aquesta ocasió en Christopher ens parla de dues espècies de la família Lamiaceae trobades a les muntanyes de l’Àsia oriental, en concret a Nepal, durant una excursió botànica l’estiu de 1998.
A l’inici del seu recorregut, va quedar sorprès en reconèixer a les vessants del primer turó unes taques roses que recordaven molt les farigoles mediterrànies. Però en aquest cas es trobava als contraforts de l’Himàlaia, no gaire lluny del Tibet. Una guia de flora local li confirmaria més tard que es tractava de Thymus linearis, l’única espècie de Thymus que creix al Nepal, tot i que el gènere compta amb prop de 300 espècies a escala mundial. Aquesta espècie pot créixer fins als 4.000 metres d’altitud.
També va observar Ajuga lupulina, una espècie que pot arribar fins als 4.500 metres. Les seves fulles actuen com una mena d’abric per suportar les condicions extremes d’altitud. Les flors blanques presenten petites marques malves i gairebé no tenen llavi superior. Les bràctees superiors es tornen vermelles després de la floració. Al Nepal s’hi han documentat fins a 12 espècies d’Ajuga, i 64 a tot el món.
Diversitat botànica de l’Himàlaia: Anaphalis i Bistorta
En aquesta nova entrega, en Christopher comparteix dues troballes fetes durant la seva exploració al Nepal. La primera correspon a un nou membre de la família de les Asteraceae: el gènere Anaphalis, originari d’Àsia, tot i que hi ha una sola espècie que creix a Amèrica del Nord. Algunes espècies han estat introduïdes a Europa, però no a la península Ibèrica. La segona planta pertany a la família de les Polygonaceae i és similar al gènere Persicaria.
Asteraceae – Anaphalis sp.
3500 m, juliol de 2008 – Nepal central
Al Nepal es coneixen 23 espècies del gènere Anaphalis, sovint difícils de classificar. L’exemplar observat havia estat inicialment identificat com Anaphalis triplinervis var. intermedia, però donada la complexitat taxonòmica, en Christopher considera més prudent deixar-lo com a sp. A. Aquestes plantes només presenten flòsculs del disc; allò que semblen pètals són, en realitat, bràctees seques i papiràcies. Creixen a altituds considerables, al voltant dels 3000 metres, tot i que hi ha una espècie que arriba als 5000 m. Es tracta d’una flor petita i bonica, que no podem veure a casa nostra.
Polygonaceae – Bistorta sp.
4900 m, juliol de 2008 – Thorung La, Nepal central
Aquestes fotografies foren preses a 4900 metres, en una prada inclinada al costat de l’enorme tartera del pas de Thorung La. Enmig d’un paisatge rocós i inhòspit, aquest espai oferia una taca de color viva sota la neu, que no era gaire lluny. Podria tractar-se de Bistorta macrophylla, una de les 16 espècies que es troben al Nepal, de les 44 conegudes arreu del món. Aquesta espècie també apareix al magnífic llibre del fotògraf Toshio Yoshida, Portraits of Himalayan Flowers.
Les gesneriàcies: joies botàniques d’ambients ombrívols i rocosos
En aquesta edició, en Christopher ens convida a descobrir una família botànica poc representada a Europa però molt interessant: les Gesneriaceae, conegudes com a gesneriàcies. Només hi ha quatre o cinc espècies d’aquesta família al continent europeu, i d’aquestes, tan sols una —Ramonda myconi— es troba en la nostra regió. Aquesta planta, de tradició medicinal a Catalunya per alleujar refredats i tos, presenta unes fulles denses i carnoses, característiques comunes dins de la família. La resta de representants de les Gesneriaceae es distribueixen majoritàriament en zones tropicals i subtropicals, amb algunes excepcions en climes temperats.
Corallodiscus lanuginosus: bellesa discreta en els camins del Nepal
Durant una excursió per un corriol escarpat al Nepal Central, a 2.500 metres d’altitud, Christopher es va topar amb aquesta petita meravella. Les flors de Corallodiscus lanuginosus fan prop d’un centímetre de llarg i aquesta és l’única espècie d’aquest gènere present al Nepal, tot i que el gènere compta amb sis espècies en total, distribuïdes des de l’Himàlaia fins a la Xina i la península Malaia.
Didymocarpus: petites flors, grans reptes
Al juny de 2001, durant una visita a l’est del Nepal, Christopher va observar tres representants del gènere Didymocarpus, un gènere molt més divers amb més de 100 espècies conegudes, dotze de les quals creixen al Nepal.
Didymocarpus primulifolius presenta una estructura que pot portar a confusió: les petites copes rosades semblen flors, però en realitat són el calze. Si s’observa amb atenció, es poden veure flors de forma tubular i fosca que emergeixen d’aquestes estructures.
Didymocarpus pedicellatus és més fàcil d’identificar gràcies a les seves flors porpres, d’uns 2,5 cm de llargada.
Una tercera espècie, anomenada provisionalment Didymocarpus sp. B, es va trobar creixent en la bifurcació d’un arbre, a l’alçada dels ulls. Malauradament, les flors ja havien passat en el moment de la descoberta, però les fulles eren prou espectaculars com per justificar la fotografia. La impossibilitat de posar-li nom ha deixat un cert regust d’incompliment a en Christopher.
Flors familiars en terres llunyanes
Quan es busca flora al Nepal, es pot pensar que totes les flors seran molt diferents de les que es coneixen a casa nostra i, per tant, difícils d’identificar. Però sovint no és així. La majoria pertanyen a famílies ben conegudes: una rosa continua essent una rosa, i una primula, una primula. Les flors que en Christopher ens presenta avui són clarament membres de la família dels lleguminosos, Fabaceae (o Leguminosae), cosa que en facilita molt la identificació.
Piptanthus nepalensis
Coneguda com el laburnum del Nepal per les seves grans flors grogues i brillants, en Christopher va trobar aquesta espècie al costat del riu Langtang Khola, en ruta cap als altiplans. Dos anys més tard, en va fotografiar un altre exemplar a Ghorepani, prop de Poon Hill. Es tracta d’un arbust de 1,5 a 3 metres d’alçada amb fulles trifoliades, formades per tres folíols el·líptics de color verd fosc. Només existeixen dues espècies d’aquest gènere, distribuïdes entre l’Himàlaia i la Xina central i meridional.
Sophora moorcroftiana
Aquestes petites flors blaves i violàcies eren una troballa ben amagada entre les branques denses d’un arbust que creix a la vall del Kali Gandaki, per sota de Jomsom. En aquesta zona tan àrida del país, la fusta d’aquest arbust es recull per fer foc. Al Nepal només hi ha quatre espècies del gènere Sophora, però a escala mundial n’hi ha més de seixanta, escampades per gairebé tots els continents, amb l’excepció d’Europa.
Flors de Nadal a les Altes Muntanyes
El Nadal és un temps de joia i celebració, i quina millor manera de començar-lo que amb una explosió de colors? Entre les primeres flors que destaquen hi ha quatre espècies diferents del gènere Androsace, de la família de les Primulàcies. Si li preguntéssim a en Christopher per les seves flors preferides, aquestes serien a la part alta de la seva llista. Descobrir aquests petits tresors a gran altitud a les muntanyes és una experiència única.
També trobem un Aster, un gènere àmpliament distribuït a l’hemisferi nord. Tanmateix, aquesta espècie en particular només es pot trobar a les muntanyes, des del Pakistan fins als Himalàies i el centre de la Xina.
Primulaceae – Les discretes Androsace
Androsace robusta – 3.500 m, juliol 2008, Nepal central
Les Androsace, també conegudes com a “gessamins de roca” en anglès, són generalment molt més petites que les seves cosines Primula. Aquestes plantes de muntanya es poden trobar als Himalàies, als Alps i als Pirineus, sovint formant coixins o estores compactes, amb flors de tiges molt curtes o directament sèssils. Una excepció és Androsace strigillosa, que pot desenvolupar tiges de fins a 25 cm des de rosetes foliars individuals.
Hi ha més de 170 espècies d’Androsace arreu del món, de les quals 20 es troben a Europa i 21 al Nepal.
Asteraceae – L’elegància de l’Aster diplostephioides
Aster diplostephioides – 4.000 m, juliol 2008, Nepal central
El nom Aster prové del grec antic i significa “estrella”, una referència a la forma radiant de les seves flors. Aquesta espècie és un elegant exemple del gènere, creixent als prats alpins de gran altitud. Les seves flors mesuren entre 5 i 7 cm de diàmetre i la planta pot arribar fins als 40 cm d’alçada.
Amb més de 180 espècies, el gènere Aster està representat a Europa només per 15 espècies, mentre que a Amèrica del Nord només n’hi ha una. La família Asteraceae també és coneguda amb el nom tradicional de Compositae, fent referència a la seva estructura floral complexa.
Tant el gènere Iris com el gènere Gentiana estan ben representats a Europa i en gran part de l’hemisferi nord. Moltes espècies del gènere Iris han estat cultivades i són populars en jardineria. Per la seva banda, les gencianes (Gentiana) presenten una gran varietat de mides i colors, tot i que el més conegut és el característic “blau genciana”. Aquestes plantes es distribueixen per tot el món, amb l’excepció d’Àfrica i la península Aràbiga.
El gènere Iris (Família: Iridaceae)
Una de les espècies destacades és Iris kemaonensis, observada a 3.500 metres d’altitud al Nepal central, a la regió de l’Annapurna (juliol de 1998). Aquesta espècie presenta flors de color lila pàl·lid i tiges curtes. Durant el matí, quan es va iniciar el recorregut, les flors es trobaven tancades, però en tornar, amb el sol radiant, s’havien obert completament, oferint un espectacle visual extraordinari.
El gènere Iris compta amb més de 300 espècies distribuïdes per l’hemisferi nord. La majoria d’espècies tenen flors de tons blaus o liles, tot i que també n’hi ha de blanques i grogues. Les espècies presents a la regió de l’Annapurna són similars a les que es poden trobar a Europa. La seva floració s’estén des de la primavera fins a principis d’estiu.
El gènere Gentiana (Família: Gentianaceae)
Les gencianes generalment floreixen entre finals d’estiu i la tardor, però al Nepal, a la regió del Langtang (juny de 1994), es van observar algunes espècies en flor a 3.000 metres d’altitud. Aquestes presentaven petites flors agrupades en cercles d’uns 10 cm de diàmetre. Tot i la seva mida reduïda, la seva presència resultava especial, ja que les gencianes són una de les famílies botàniques favorites de Christopher.
El Nepal acull més de 60 espècies de Gentiana, fet que pot dificultar-ne la classificació. A Europa, el nombre d’espècies es redueix a unes 30, mentre que a escala mundial hi ha més de 350 espècies, amb una gran diversitat concentrada a la Xina, que en compta amb més de 250.
Les Cremanthodiums només es troben des de l’Himàlaia fins a la Xina i Myanmar i els Caraganas d’Europa de l’Est, estenent-se per gran part d’Àsia fins a Mongòlia i al sud fins a Myanmar. Són alguns dels molts bons motius per posar-se les botes de caminar i visitar aquest meravellós racó del món.
Cremanthodium arnicoides, 3500 m (Nepal central, juliol de 1998) i Cremanthodium purpureifolium, 3500 m (Nepal central, juliol de 1998)
Són dos exemples d’aquest grup tan atractiu de flors semblants a margarides, que es troben als prats alts a l’estiu. El segon és potser més interessant que bonic, amb les seves fulles de color violeta fosc. Tot i que aquest gènere és difícil de conrear, algunes espècies s’han introduït a alguns països d’Europa i estats d’Amèrica del Nord.
Caragana, 3000 m (Nepal central, abril de 1996)
La primera imatge mostra els vessants de les altes muntanyes per sobre de Kagbeni i el gran riu Kali Gandaki a l’abril, coberts de raïms de flors d’aquest gènere, que és una versió de l’Himàlaia de la ginesta i el toxo europeu. Hi ha 15 espècies al Nepal d’un total d’unes 340 en total.
Nadal: un temps d’alegria i celebració, així que comencem amb uns colors agradables. Primer vénen quatre espècies diferents d’Androsace de la família de les Primula. Si demanessis a en Christopher quines són les seves flors preferides, aquestes estarien al capdamunt de la seva llista: quan trobes aquests petits tresors a les muntanyes és un moment molt especial. El següent és un Aster, un gènere que es pot trobar a la major part de l’hemisferi nord, però aquesta encantadora espècie només creix a les muntanyes des del Pakistan a través de l’Himàlaia fins a la Xina central.
Primulaceae
- 1. Androsace robusta, 3500 m (Nepal central, juliol 2008)
- 2. Androsace A, 4000 m (Nepal central, juliol 1998)
- 3. Androsace strigillosa, 3500 m (Nepal oriental, juny de 2001)
- 4. Androsace zambalensis, 5000 m (Nepal central, juliol de 2008)
Els Androsaces, o Rock Jasmines en anglès, són generalment molt més petits que les seves cosines, les Primulas, i es troben a regions muntanyoses com l’Himàlaia, els Alps i els Pirineus. Sovint formen coixins o estores i les flors tenen tiges molt curtes o no tenen tija. L’A. strigillosa és una excepció, amb tiges de fins a 25 cms que provenen de rosetes de fulles individuals. Hi ha més de 170 espècies a tot el món, 20 a Europa i 21 al Nepal.
Aster diplostephioides, 4000m (Nepal central, juliol de 2008)
Aster és la paraula grega antiga per a una estrella i aquesta espècie n’és un exemple molt elegant, que creix als prats d’alta muntanya. Les flors fan de 5 a 7 cm d’ample i fins a 40 cm d’alçada. Hi ha més de 180 espècies de les quals només 15 es troben a Europa i una a Amèrica del Nord. La família també es coneix amb el nom de Compositae.
Rhododendron arboreum, 3500m (NepalCentral, abril 1996)
La flor nacional del Nepal i amb una bona raó. Els arbres alts amb molts grups de 10 a 20 grans flors vermelles fan una visió molt impressionant a principis de primavera. Aquestes fotos es van fer a sobre de Ghorepani pujant a Poon Hill, que ofereix una de les vistes de muntanya més grans del món de dos cims de 8.000 metres, Dhaulagiri i Annapurna. En aquesta ocasió, els núvols es van asseure al cim del gran bosc de Rododendros en plena flor, amagant els cims nevats, però oferint una visió igualment fantàstica de flors vermelles massives que desapareixen a la boira, que semblaven per sempre. Hi ha més de 40 espècies al Nepal de prop de 1100 espècies a tot el món, distribuïdes principalment a l’hemisferi nord d’Amèrica, Europa i Àsia, però també al S.E.A. i fins i tot al N.E d’Austràlia.
Rhododendron lowndesii, 3800m (Nepal Central , juliol 1998)
Els rododendres vénen de totes les mides i aquí hi ha un dels més petits que només es troba al Nepal. Les boniques flors grogues fan d’1,5 a 2 cm d’amplada i floreixen als primers mesos d’estiu entre 3300 i 4300m. En una altra visita a la vall de Langtang el maig de 1994, l’autor va fotografiar R. campanulatum, un arbre de mida mitjana amb un raïm de grans flors roses i blanques, i també diversos petits arbustos de diferents espècies amb flors grogues, blanques i vermelles. Una espècie en particular era semblant als rododendres cultivats coneguts com a azalees que són tan populars a Europa. A Espanya hi ha dues espècies salvatges, la coneguda R. ferrugineum que cobreix de color vermell els vessants de les muntanyes pirinenques i la molt menys coneguda R. ponticum que es troba al sud del país.
Mimosa rubicaulis, 1800 m (Nepal central, juliol de 1998)
Sabies que les mimoses tenen flors grogues? Aquestes mimoses, de fet, pertanyen a un altre gènere anomenat Acacia que és originari de Madagascar i Austràlia. L’Acacia dealbata fa temps que s’ha portat a aquesta part del món com una planta de jardí popular; però això és una altra història. Hi ha més de 600 espècies de mimosa que creixen a l’Amèrica del Nord i del Sud, al subcontinent indi i al sud-est d’Àfrica, però no a Europa. Al Nepal només hi ha tres espècies. Aquest és un arbust bastant gran, molt espinós, amb fulles pinnades espinoses i flors de color rosa globular.
Impatiens, 3000 m (Nepal central, juliol 1998)
Christopher va fotografiar unes deu espècies diferents al voltant de Ghorepani i Poon Hill, on podeu veure dos cims de 8.000 m, Dhaulagiri i Annapurna. Juliol és època de monsó i tot està molt humit, però les flors són molt amables i pengen a l’alçada del cos entre els arbustos, per la qual cosa no cal agenollar-se o estirar-se a terra, que està ple de sangoneres llamineres! Aquí teniu tres espècies diferents per fer-vos una idea de la seva varietat i singularitat. Hi ha més de 1100 espècies en total amb unes 50 al Nepal. Només n’hi ha una que és originària d’Europa, l’Impatiens noli-tangere. També hi ha una espècie molt invasora que s’anomena Impatiens glandulifera, originària només d’una petita zona del Pakistan, Nepal i l’Himàlaia occidental, però que ha aconseguit convertir-se en una plaga important a gran part d’Europa i Amèrica del Nord central. Fins i tot, hi ha hagut una colònia al Montseny.
Aquí hi ha dues flors fotografiades a 5000 m a l’inici de l’ascens final del coll de Thorung La, a 5416 m, punt culminant del Circuit de l’Annapurna. També va veure una Stellaria, una Saxifraga i alguns Androsaces. Christopher havia esperat veure alguna altra espècie, però el temps no el va ajudar. Havia nevat al cim del coll i havia plogut la major part de la baixada a l’altra banda. La planta amb més flor de creixement és l’Arenaria bryophylla, a 6180 m.
Saussurea tridactyla, 5000 m, (juliol de 2008 – Nepal central)
Aquesta era una de les tres Saussures de la mateixa zona, tot embolicat amb el que sembla llana de cotó, amagant tant flors com fulles per protegir-se del fred i també dels raigs ultravioleta a aquesta alçada. A sota hi ha petites flors de color violeta que, de vegades, es poden veure aflorant. Aquest només fa uns 7 o 8 cm d’alçada, però les plantes més altes, per exemple de 15 cm, poden tenir algunes de les seves fulles inferiors al descobert. Creixen entre 4500 i 5500 m i floreixen als mesos d’estiu; alguns, fins i tot, fins al setembre i octubre. També es coneix com el Lotus de les Neus i s’utilitza en la medicina tradicional.
Rhodiola fastigiata, 5100 m, (juliol de 2008 – Nepal central)
La Rhodiola era un gènere nou per en Christopher, cosa que no va sorprendre, ja que més del 90% de les seves espècies creixen a les muntanyes d’Àsia. Aquesta espècie estava en plena floració i, creixent al costat del camí, s’obria a auster i salvatge coll. El dia abans havia vist una segona espècie, R. crenulate, però per la poca llum i l’emoció d’estar a 5000m per primera vegada, les fotos no eren genials! En la medicina herbal s’utilitzen diverses espècies, inclosa la Rhodiola rosea, que té una distribució molt més àmplia, que inclou Europa des del Mediterrani fins a l’Àrtic.
Una rosella blava?
Les roselles són vermelles, oi? Per a la majoria de nosaltres a Europa, potser. Els camps de grans flors vermelles amb pètals delicats i arrugats són sens dubte el que la majoria de la gent coneix millor, però a Europa també hi ha roselles autòctones de color malva, blanc i groc. Per trobar roselles blaves hauràs d’anar amb Christopher al Nepal. A continuació es mostren dues petites col·leccions, una de roselles europees i una altra d’algunes de l’alt Himàlaia. Papaveraceae és la família de les roselles i pren el seu nom del gènere Papaver. La família té un total de 46 gèneres, molts dels quals també produeixen ‘roselles’ com veureu a continuació. Després hi ha altres gèneres amb flors que no són gens de rosella com Fumaria i Solidaris.
Europa
- Papaver rhoeas és la rosella més comuna d’aquesta zona amb flors de color vermell brillant i tiges amb pèls que sobresurten en angle recte. El P. dubium és semblant, de color vermell una mica més clar i els pèls estan pressionats a la tija. Els seus hàbitats naturals també són molt similars, Europa, el nord d’Àfrica i l’est fins i tot en el cas de P. rhoeas, fins a l’Himàlaia occidental. Tots dos s’han introduït àmpliament a tot el món. El gènere Papaver té un total de prop de 120 espècies, amb unes 25 natives d’Europa.
- Papaver somniferum és la rosella d’opi. Una planta més gran, de fins a 1,5 m d’alçada, amb grans flors blanques o morades pàl·lides és originària d’Europa occidental i nord d’Àfrica i està àmpliament distribuïda i conreada a tot el món. Sí, d’aquí surten l’opi i l’heroïna, però aquí, per a nosaltres és una flor sorprenent i bonica.
- Papaver cambricum, coneguda com la rosella de Gal·les. Fins fa poc aquesta pertanyia al gènere Meconopsis i era l’única espècie originària d’Europa, però ara s’ha establert com a Papaver. Té flors grogues precioses i és originària d’Europa occidental i Gran Bretanya, Irlanda i introduïda a Alemanya i Escandinàvia.
- Glaucium flavum és una rosella de color groc pàl·lid que viu prop del mar i és originària d’Europa, el nord d’Àfrica i l’Orient Mitjà fins a l’Iran.
- Glaucium corniculatum: aquesta rosella de color vermell fosc, de vegades taronja, fotografiada a Andalusia prefereix els marges de les carreteres i els terrenys de cultiu Eschscholzia californicum.
- La rosella de Califòrnia: aquesta flor americana s’ha convertit en una planta de jardí molt popular amb les seves precioses flors grogues o taronges, però no és originària d’Europa. Encara que es coneix popularment com a rosella, els seus pètals són llisos i menys delicats, i per tant potser no s’inclou aquí.
- Hi ha altres roselles, per descomptat, com l’Argemone mexicana i A. grandiflora, la Papaver orientale i la Romnea coulteri, també originàries d’Amèrica i molt introduïdes, algunes fins i tot al Nepal, i fins i tot presents a Marimurtra. També tenen flors de rosella real, majoritàriament blanques, arrugadas i molt delicades.
Nepal
Mecanopsis horridula
Fotografiat a altures entre 4100m i 5100m juliol de 2008 Nepal central. Christopher havia somiat amb veure i fotografiar aquesta flor en particular abans que s’interessés per les flors en general. Per a ell va ser la icona de l’Himàlaia i no va ser fins a la seva sisena visita que el seu somni es va fer realitat. Blau clar a fosc o amb tiges erizades i fulles estretes, no és una planta gran, de fins a 25 cm d’alçada, les flors de 30 a 80 cm d’ample. Val la pena mirar les moltes imatges que hi ha a Internet per apreciar-ne la bellesa.
Mecanopsis bella: Trobada només un parell de metres abans de la M. horridula de dalt! De color blau pàl·lid o malva, és una planta més delicada que s’amaga entre els arbustos prop del camí. És força rar i aquest i uns quants més propers van ser els únics trobats.
Meconopsis napaulensis: Fins fa poc aquesta gran i esplèndida planta tenia flors que variaven des del blanc, fins al vermell, morat i de vegades fins i tot blau. Tanmateix l’any 2006 un eminent botànic decideix crear quatre espècies noves i la P. napaulensis està representada únicament per les seves flors blanques. Aquests van ser fotografiats el 1998 al juliol a Ghorapani a 3000 m a la regió de l’Annapurna.
Meconopsis staintonii: aquesta rosella vermella s’ha presentat prèviament com una altra M napaulensis. També es troba a uns 3000 m als vessants més baixos del mont Dhaulagiri el juliol de 1998. Una planta molt alta amb les flors caigudes a la boira densa del voltant.
Dicranostigma lactucoides: planta més petita de fins a 30 cm amb flors de color groc pàl·lid, aquest gènere és similar al Glaucium a Europa i prefereix els vessants pedregosos i el terreny al costat dels rius. També fotografiat l’any 1998 a 2800 m el juliol de 1998. Hi ha unes 95 espècies de Meconopsis en total, però només 15 al Nepal, algunes de les quals només creixen al Nepal, algunes també al Tibet i/o l’Himàlaia oriental. Només el M. horridula té una gamma més àmplia que s’estén fins a Myanmar al sud i la província de Qinghai a la Xina al costat del Tibet. L’abast total de la Meconopsis és des del Pakistan fins al nord-est de la Xina i Myanmar. El Papaver cambrica abans era un Meconopsis, però el seu nou gènere fa que no hi hagi Meconopsis a Europa.
Dues flors igualment boniques, l’Orquídia, d’una mida raonable, força comuna i fàcil de veure, l’altra molt petita, no tan comuna i només es veu si mireu molt atentament tot el temps amb els ulls ben oberts.
Coelogyne corymbose, 2500 m, (maig 1992 – Nepal central)
Aquestes precioses epífites floreixen entre abril i juny a 2200m a 3300. Els agraden les branques dels arbres que s’han tallat per llenya, on hi ha poques fulles i més llum. En els trekkings a la regió de l’Annapurna els veureu prop de la pista el segon o tercer dia. Hi ha prop de 600 espècies d’aquesta orquídia en particular, que creixen des de l’Índia fins a la Xina, Indonèsia i fins i tot el nord-est d’Austràlia.
Mazus surcolosus,2000 m, (maig 2001 – Himàlaia oriental)
Aquesta petita flor de colors només fa 1 cm de llarg i és una de les dues úniques espècies que es troben al Nepal, tot i que n’hi ha 40 espècies en total des de l’Afganistan fins al Pakistan i l’Índia fins a la Xina, fins a Mongòlia i també l’est d’Austràlia. Algunes espècies s’han introduït al Regne Unit i a parts d’Amèrica del Nord i del Sud. Un altre motiu per incloure’l aquí és mostrar el tipus de canvis que s’estan produint al món botànic, on hi ha un esforç internacional per unificar i modernitzar la classificació. No fa gaire, el Mazus pertanyia a la família Scrophulariacea, després es va traslladar a les Plantaginaceae i més recentment a una petita família pròpia les Mazaceae, amb només 4 gèneres, dos amb una sola espècie cadascun i l’altre amb dues espècies, una del qual també ha estat fotografiat per l’autor. Potser hi ha 30.000 orquídies salvatges en total, així que tot això fa que aquesta petita flor sigui una mica més especial!
Aquestes dues plantes són exemples de la popularitat de les flors de l’Himàlaia als jardins europeus, de les quals es creen noves varietats amb diferents colors.
Clematis montana, 3000 m, (maig 1992 – Nepal central)
Aquesta planta o vinya forta enfiladissa té flors grans, de color blanc pur i boniques de fins a 6 cm de diàmetre, la planta en si és capaç de créixer fins a 12 metres d’alçada. Es troben des de les muntanyes de l’Afganistan, a través de l’Himàlaia, fins a la Xina. Les diferents parts de la planta s’han utilitzat en les famoses plantes medicinals xineses durant milers d’anys. La seva mida les fa destacar als jardins europeus en els diferents colors que s’han inventat per a elles: vermell, blau i malva, entre d’altres. Aquestes són molt maques i veure una Clematis montana en estat salvatge és una altra cosa; és tan elegant i el blanc de les seves flors és molt especial, molt atractiu.
Begonia picta, 2000 m, (juliol de 1998 – Nepal central)
El gènere Begonia té més de 2000 espècies i es troba a Àsia, Àfrica i Amèrica Central i del Sud, principalment a l’hemisferi sud, però no a Europa, a altituds entre 600 i 2800 m, florint entre juliol i setembre. La Begonia picta és l’espècie més comuna al Nepal i prefereix l’ombra. Té flors masculines i femenines, de vegades a la mateixa planta. Les de la foto semblen ser flors masculines, de 2 a 3 cm de diàmetre. Les flors són molt boniques, però el principal atractiu d’aquesta espècie són les fulles amb les seves diferents formes i patrons que les fan especialment populars com a planta de jardí. També es conreen moltes altres begònies a Europa i a partir d’elles se’n creen noves varietats.
Rosa sericea, 3500m, (maig-2001 i 1998 – Nepal central)
Les roses multipètals cultivades són, segurament, les flors més conegudes i estimades. Les espècies silvestres, en canvi, són menys conegudes. Normalment, tenen 5 pètals, però aquesta espècie en concret, en té quatre de color blanc o crema, amb molts folíols petits i serrats. Tenen fruits vermells (malucs) sobre matolls força densos d’1 a 2 metres.
Aquesta informació s’ha extret del Vol.3 de la Flora del Nepal, editat pel Royal Botanic Garden Edinburgh, que inclou diverses petites variacions, una de les quals és R. sericea var. omeiensis. Però hi ha una altra font de renom que registra com a espècie com a, R. omeiensis, juntament amb una gran quantitat de variacions. Aquesta flor que es mostra aquí és un excel·lent exemple de que complicat pot ser la nomenclatura en la botànica.
Podophyllum hexandrum (4000m, 1994 – Langtang Nepal)
Aquesta flor es va trobar a l’escletxa d’una roca de l’alta vall de Langtang, però l’autor no va descobrir la seva família i espècie fins que va fer una visita a l’herbari del Museu d’Història Natural de Londres. La flor reapareix cada any empenyent cap amunt dues grans fulles a la part superior de la tija, que poden arribar als 50 cm. Al principi, les fulles estan caigudes -com es veu a la foto- i, gràcies al sol, una sola flor blanca o rosa s’obre i es tanca. Les fulles s’obren, els pètals cauen i un fruit es desenvolupa en una pruna vermella, que penja a mesura que es fa més gran, protegit per les fulles grans com un para-sol. Aquesta és una planta medicinal important en el tractament del càncer. Gairebé totes les altres espècies creixen més a l’est cap a la Xina, amb l’excepció d’una espècie nativa de la meitat oriental d’Amèrica del Nord. Com altres plantes d’altitud, sobreviu a temperatures extremes de calor i fred i als vents forts.
Morina longifolia, 3500m (1998 – Nepal central)
Trobada en un prat verd exuberant als vessants inferiors del mont Dhaulagiri, 8.167 m, es pot observer les fulles espinoses i les flors allargades rosades que surten del cap de la planta com un card. Un exemple de com no totes les plantes espinoses són cards. Aquesta espècie, abans tenia la seva pròpia família, les Morinaceae, però ara pertany a la família Caprifoliaceae. Tota la planta s’utilitza en la medicina tibetana per a transtorns estomacals com la indigestió, i també és popular com a planta de jardí.
Fotografiar flors a aquesta alçada durant els mesos del monsó ho fa molt interessant per l’abundància de sangoneres que semblen estar esperant especialment per tu!
Epipactis royleana, 3500m (2008 – Manang, Central Nepal)
Hi ha més d’una dotzena d’espècies d’Epipactis a Catalunya, però només quatre al Nepal, inclosa E. helleborine, fotografiades a casa i al Nepal. A les espècies del gènere Epipactis normalment els hi agrada l’ombra i s’han d’observar d’aprop per poder apreciar els seus detalls. Aquesta gran colònia va ser trobada mentre Christopher buscava un racó tranquil per fer-hi un pícnic, ben allunyat dels camins, a ple sol, lluint les seves flors vermelles. Més tard es va trobar un petit grup molt més amunt a la part superior del seu rang a 4000 m. Aquesta és una zona molt més seca i no molt afectada pel monsó, així que no hi ha sangoneres.
Els noms de les plantes indiquen ubicacions geogràfiques, Sikkim i Nepal. Tot i que ambdues flors es poden trobar a través de l’Himàlaia i més enllà. Sikkim és un regne asiàtic, situat entre el Nepal i Bhutan amb la Xina al nord i l’Índia al sud. Fins al 1973, va ser un país independent, però després va passar a formar part de l’Índia. Quan Christopher va estar allà l’any 1996, necessitava un visat addicional per visitar-lo. Petit, tranquil i bonic, compartint amb el Nepal la tercera muntanya més alta del món, Kanchenjunga a la seva frontera occidental.
Primula sikkimensis
Apropant-nos als 4000 m van trobar amb un gran grup d’aquestes prímules que van reconèixer immediatament. Molt abans que Christopher pensés que podria anar a aquesta part del món, va comprar-se el llibre “Flors de l’Himàlaia” de O. Polunin i A. Stainton. Va recordar especialment aquesta flor, pel seu nom i per la seva forma, que és diferent de les prímules d’Europa. Són una de les prímules més altes, fins a 90 cm d’alçada, quan solen fer entre 25 i 30 cm, i creixen just a l’Himàlaia, del nord de l’Índia i fins a la Xina.
Lilium nepalense
Són flors grans de fins a 15 cm i destaquen entre la massa de vegetació que es troba a l’època dels monsons, creixent entre els 2300 m i els 3500 m en una zona semblant a la Primula sikkimensis. Christopher també he pogut observar i fotografiar dos altres lliris de nom semblant, el Lilium columbianum al Canadà a la província de la Colúmbia Britànica i el Lilium pyrenaicum al propi Pirineu.
Les plantes solen ser conegudes pel nom del gènere amb una lletra majúscula, seguit de l’espècie amb una lletra minúscula. Les espècies sovint són descriptives, com “angustifolium” per a fulles estretes, o poden fer referència a una ubicació o al nom de persones. A continuació es menciona a dos personatges molt importants del món de la botànica, Nathaniel Wallich, 1786-1854, i John Dalton Hooker 1817-1911.
Euphorbia wallichii
Les espècies d’Euphorbia es poden trobar a gairebé tots els racons del món, un total de 2040. N’hi ha moltes aquí al Mediterrani, però potser la més coneguda és una amb fulles vermelles brillants que actualment es ven com a decoració nadalenca, Euphorbia pulcherrima o ponsètia. Tanmateix, és originària de Mèxic i Amèrica Central. La característica distintiva d’aquesta E. wallichii són les fulles amb venes blanques clares i allò que semblen ser flors de color groc daurat intens, creant una vista meravellosa en una muntanya de l’Himàlaia en un dia nuvolós. Aquesta espècie concreta també és una planta popular als jardins d’Anglaterra i altres llocs.
Pleione hookeriana
Aquesta preciosa flor és l’orquídia epífita que creix més alt a Nepal, arribant fins als 3.500 metres, i fa servir com a llit la molsa espessa que creix sobre les roques i els arbres. Les primeres que va veure Witty estaven al costat del camí, però mentre explorava el bosc, va trobar alguns arbres alts amb els troncs i les branques cobertes d’elles, semblant desaparèixer entre lels núvols baixos.
Hi ha vora de 300 espècies d’orquídies al Nepal de 80 gèneres diferents. Mentre que a Europa només hi creixen orquídies terrestres, al Nepal es troben terrestres i epífites, plantes que créixen sobre altres plantes o objectes sense parasitar-les nutricionalment.
Dendrobium amoenum
Fotografiat a finals de maig al costat del sender a poc més de 1.000 metres d’alçada el primer dia de la caminada. Es troben fins a uns 2.900 metres d’altitut. Amb la venda fins i tot a supermercats d’orquídies exòtiques, el públic es va familiaritzant més amb aquestes plantes. Les flors cultivades del gènere Dendrobium són molt populars.
Habenaria pectinata
Fotografiat al mes de juliol, època de monsó, a un 3.000 metres entre molta vegetació per sota de muntanya Dhaulagiri de 8.167 m. Hi ha gairebé 900 espècies d’aquest gènere d’orquídia terrestre al món però cap d’ells a Europa. Tot i així, sí que hi ha altres gèneres d’orquídia terrestre que es poden observar a Europa i que a més, tenen alguna espècie present en diferents regions a Nepal.
