Com s’originen les varietats tradicionals de cultiu?
Quan parlem de varietats de cultiu, ens referim a aquelles plantes que, per les característiques del seu fruit o del seu creixement, es poden considerar diferenciades dins d’una mateixa espècie. Un bon exemple el trobem amb la tomaquera (Solanum lycopersicum), que és probablement la planta amb més varietats de cultiu presents a Catalunya. Tot i ser sempre la mateixa espècie, als mercats hi trobem tomàquets ben diversos: de penjar, de branca, cor de bou, de Montserrat… Cadascun amb un ús culinari concret, com ara per a amanides, conserves o per sucar.
Ara bé, què entenem per una varietat tradicional?
Es tracta d’aquella que ha estat cultivada en una zona determinada durant, com a mínim, els darrers cinquanta anys. Malauradament, aquesta antiguitat no sempre es pot documentar amb precisió. Sovint és la memòria oral qui ens recorda que es tracta de “les hortalisses de tota la vida”, pròpies d’un territori.
L’origen d’una varietat local
Tot comença amb l’arribada d’una llavor a un territori on aquella planta no s’havia conreat abans. Imaginem, per exemple, una carabassera. El cultiu tradicional consistia a deixar que completés tot el seu cicle biològic: germinació, creixement, floració, fructificació, maduració del fruit, recol·lecta de llavors i la seva posterior neteja i conservació.
Aquest procés es repetia any rere any, i suposava una selecció humana constant. Sovint, l’hortolà escollia les millors carabasses per guardar-ne les llavors: les més grans, les més dolces, les més resistents a plagues, a la sequera o al fred… Paral·lelament, també hi intervenia la selecció natural, ja que les llavors havien de sobreviure als canvis de temperatura, humitat i llum dins d’armaris, altells, golfes, o més recentment, congeladors. Només aquelles més adaptades aconseguien germinar la primavera següent.
Amb el pas del temps, les plantes esdevenien cada vegada més adaptades al medi local, i les carabasses d’un municipi acabaven diferint de les de la comarca del costat. És així com, de forma conjunta, la selecció natural i l’acció de les persones han anat configurant les varietats locals que coneixem avui.
Un llegat viu
Aquesta combinació entre selecció natural i artificial forma part de la història de la domesticació vegetal. Un llegat valuós que ha arribat fins als nostres dies i que cal continuar cuidant. Avui, moltes persones segueixen aquesta tradició, buscant aquelles plantes que millor s’adapten al seu hort, al seu territori i a unes condicions climàtiques cada vegada més canviants.
Tanmateix, aquesta tasca s’ha anat perdent progressivament. En molts casos, la recol·lecta i conservació de llavors ha estat substituïda per la compra de planters a les cooperatives agrícoles. Aquest sistema facilita molt el cultiu de l’horta, però també fa que es perdi el vincle directe amb la llavor i amb la riquesa genètica que representa.
Per això, cal seguir difonent i promocionant el patrimoni hortícola local: varietats de verdures, hortalisses, llegums i fruites que són part de la nostra cultura, de la nostra història i del nostre paisatge. Només així podrem continuar sembrant el futur a partir de les llavors del passat.
