Bràctees que encenen l’hivern
Quan arriba desembre, moltes llars s’il·luminen amb un vermell intens que anuncia l’inici de l’advent. És el color de la ponsètia (Euphorbia pulcherrima), una planta que sovint anomenem “flor de Nadal”, tot i que el que ens captiva no són pas els pètals, sinó bràctees: fulles modificades que la planta utilitza per protegir i destacar les seves flors reals, molt petites i discretes. Aquestes estructures acolorides, comunes en diverses famílies botàniques, són especialment emblemàtiques en el gènere Euphorbia, on els ciatis (inflorescències que imiten una sola flor) amaguen un delicat enginy evolutiu.
La ponsètia és originària dels boscos tropicals de Mèxic i Guatemala, on pot créixer com un arbust alt o fins i tot un petit arbre, de fins a quatre metres, i tenyir-se de color coincidint amb les celebracions d’hivern. Aquest vincle natural amb el calendari és el que ha acabat convertint-la en un símbol universal del Nadal. La planta és, però, molt més sensible del que sembla: pateix amb l’excés de reg, amb l’aire sec de la calefacció i amb els corrents freds. Per això sovint no sobreviu gaire més enllà de les festes.
El seu vermell, tan característic, depèn d’un fenomen clau: el fotoperíode, és a dir, la durada de llum i foscor que rep cada dia. La ponsètia és una planta de dia curt, de manera que només desenvolupa bràctees acolorides quan passa nits llargues i ininterrompudes. Als hivernacles, els productors n’aprofiten aquesta sensibilitat i, a la tardor, tapen les plantes durant 12–14 hores seguides per accelerar i intensificar el canvi de color.
Així, darrere d’aquesta planta tan present a les llars, s’hi amaga un conjunt de mecanismes biològics molt afinats que expliquen per què canvia de color i per què és tan sensible a les condicions de casa. Conèixer-los ens ajuda a entendre millor la ponsètia i a gaudir-la amb més criteri durant les festes.
