S’assemblen, però no són el mateix.
A primera vista és fàcil confondre’ls: tenen tiges verdes i gruixudes, espines i un aspecte clarament adaptat als ambients més secs. Però, tot i que s’assemblen molt, pertanyen a famílies botàniques diferents i són originaris de continents diferents.
Els cactus (família Cactaceae) són originaris del continent americà, mentre que la majoria d’eufòrbies suculentes (gènere Euphorbia) provenen d’Àfrica i Madagascar. Malgrat aquesta separació geogràfica i evolutiva, moltes espècies han desenvolupat formes sorprenentment semblants.
La convergència evolutiva: una mateixa resposta a un mateix repte
Aquest fenomen rep el nom de convergència evolutiva: organismes diferents que, en viure sota condicions ambientals semblants, desenvolupen adaptacions similars. Tot i que el terme «convergència evolutiva» és posterior, Charles Darwin ja va descriure a On the Origin of Species (1859) com la selecció natural podia conduir espècies diferents a desenvolupar característiques semblants en resposta a reptes ambientals similars.
En ambients amb poca aigua, temperatures elevades i llargs períodes de sequera, tant cactus com eufòrbies han desenvolupat tiges capaces d’emmagatzemar aigua, espines que protegeixen dels herbívors i ajuden a reduir l’escalfament de la planta, i formes compactes que els permeten suportar millor les condicions extremes.
Com podem distingir-los?
Hi ha alguns trets que permeten diferenciar-los. Els cactus presenten areoles, unes petites estructures característiques d’on neixen les espines, les flors i els nous brots. Les seves flors solen ser grans i vistoses, una adaptació que facilita l’atracció dels pol·linitzadors.
Les eufòrbies, en canvi, no tenen areoles. Una altra característica molt distintiva és que, quan se’n trenca una tija, acostumen a alliberar un làtex blanc, una substància que actua com a mecanisme de defensa davant dels herbívors i que pot resultar irritant per a la pell i els ulls.
Un gran exemple de l’enginy de l’evolució
Cactus i eufòrbies ens recorden que dues plantes poden arribar a assemblar-se extraordinàriament sense compartir un origen evolutiu proper. L’evolució, davant d’un mateix repte ambiental, és capaç de trobar solucions sorprenentment semblants, convertint aquestes espècies en un dels exemples més coneguts de convergència evolutiva.
